
Foto: Paquita Rebentaplenaris Foto: Mª Consuelo Reyna -columnista de Las Provincias
De tant en tant, quan et planteges algunes preguntes, el perquè de certes coses, sempre les pots contestar amb un: No és casualitat.
En efecte. Els polítics no improvitzen, tot ho tenen fredament calculat, medit i meditat. I per tant els seus actes i les seues accions del govern no són fetes per casualitat. Hi ha sempre una intencionalitat al darrere que aclareix i mostra el seu vertader rostre. Al remat s'acaben llevant la careta.
Darrerament s'esdevenen actes de violència al carrer, com els que ocorren al País Basc, i mentre allà a l'endemà ja estan treballant per esclarir els fets i al cap d'uns pocs dies es fan amb els violents, ací amb les mateixes característiques però en diferent latitud, la policia i els cossos de seguretat de l'estat actuen de forma diferent. O no actuen, simplement. Ací la violència política es permet.
Al nostre país (no em confongueu amb el veí, rojigualdo) no es persegueix no perquè hi haja contactes entre la policia i estos grups violents per permetre-ho i deixar-los màniga àmplia. Això no ho vull pensar-ho, crec que els alts càrrecs policials encara tindran una mica de seny. Però no deixa de ser curiós, que la violència ha estat una constant de l'extrema dreta valenciana regionalista, des de les bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner fins a data de hui, en seus de partits polítics de l'esquerra i nacionalistes, associacions culturals, llibreries com la 3i4...
I no pot ser casualitat. Perquè tot té una explicació, o almenys se la pot trobar. En la transició, en la configuració de les comunitats hi havia recel per part de l'Estat en què el País Valencià poguera desenvolupar un grau de sentiment nacional entorn als elements d'identitat així com el sorgiment de sectors mobilitzats políticament durant la dictadura.
La qüestió identitària sempre ha sigut un maldecap per a l'estat. Amb Catalunya, País Basc i Galicia ja en tenia prou. No es podien permetre des de Madrid que el PV seguira els passos de Catalunya. Ací és on va començar la guerra bruta de la batalla de València, precisament amb un polític amb ordres clares des de Madrid per anul·lar el nom de "País Valencià" i imposar la bandera amb blau. Estem parlant de Abril Martorell (UCD). Llavors el PSOE ja sabia el que era claudicar. Només s'ha salvat el preàmbul de l'estatut on es reconeix la denominació moderna de 'País Valencià'.
Doncs bé, des de llavors fins ara, s'ha intentat crear un conflicte entre Català i Valencià, quan en realitat el que es pretén és amagar el vertader conflicte entre Valencià i Castellà. Així mentre es crea aquesta polèmica, dividim el poble en dos, mentre l'avanç del castellà es fa imparable.
Açò transferit a l'escena política, comporta que es visualitze com un enfrontament entre radicals. Un enfrontament entre catalanistes i 'valencianistes'. Al remat s'aconsegueix deixar neta la imatge dels espanyolistes, com que no creen conflicte, no es parla d'ells en succesos, doncs no són problema. Així acabem orientant i marcant el que és bo i positiu, i el que resulta radical, molest, i dolent. I no és per casualitat.
Per això sempre que escolteu parlar de lo bonica que és València, es nomena per alguna part Espanya, perquè en definitiva la marca, l'etiqueta està valorada. Ni el Corte Inglés, uns genis del marqueting!






