Foto: Paquita Rebentaplenaris Foto: Mª Consuelo Reyna -columnista de Las Provincias
De tant en tant, quan et planteges algunes preguntes, el perquè de certes coses, sempre les pots contestar amb un: No és casualitat.
En efecte. Els polítics no improvitzen, tot ho tenen fredament calculat, medit i meditat. I per tant els seus actes i les seues accions del govern no són fetes per casualitat. Hi ha sempre una intencionalitat al darrere que aclareix i mostra el seu vertader rostre. Al remat s'acaben llevant la careta.
Darrerament s'esdevenen actes de violència al carrer, com els que ocorren al País Basc, i mentre allà a l'endemà ja estan treballant per esclarir els fets i al cap d'uns pocs dies es fan amb els violents, ací amb les mateixes característiques però en diferent latitud, la policia i els cossos de seguretat de l'estat actuen de forma diferent. O no actuen, simplement. Ací la violència política es permet.
Al nostre país (no em confongueu amb el veí, rojigualdo) no es persegueix no perquè hi haja contactes entre la policia i estos grups violents per permetre-ho i deixar-los màniga àmplia. Això no ho vull pensar-ho, crec que els alts càrrecs policials encara tindran una mica de seny. Però no deixa de ser curiós, que la violència ha estat una constant de l'extrema dreta valenciana regionalista, des de les bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner fins a data de hui, en seus de partits polítics de l'esquerra i nacionalistes, associacions culturals, llibreries com la 3i4...
I no pot ser casualitat. Perquè tot té una explicació, o almenys se la pot trobar. En la transició, en la configuració de les comunitats hi havia recel per part de l'Estat en què el País Valencià poguera desenvolupar un grau de sentiment nacional entorn als elements d'identitat així com el sorgiment de sectors mobilitzats políticament durant la dictadura.
La qüestió identitària sempre ha sigut un maldecap per a l'estat. Amb Catalunya, País Basc i Galicia ja en tenia prou. No es podien permetre des de Madrid que el PV seguira els passos de Catalunya. Ací és on va començar la guerra bruta de la batalla de València, precisament amb un polític amb ordres clares des de Madrid per anul·lar el nom de "País Valencià" i imposar la bandera amb blau. Estem parlant de Abril Martorell (UCD). Llavors el PSOE ja sabia el que era claudicar. Només s'ha salvat el preàmbul de l'estatut on es reconeix la denominació moderna de 'País Valencià'.
Doncs bé, des de llavors fins ara, s'ha intentat crear un conflicte entre Català i Valencià, quan en realitat el que es pretén és amagar el vertader conflicte entre Valencià i Castellà. Així mentre es crea aquesta polèmica, dividim el poble en dos, mentre l'avanç del castellà es fa imparable.
Açò transferit a l'escena política, comporta que es visualitze com un enfrontament entre radicals. Un enfrontament entre catalanistes i 'valencianistes'. Al remat s'aconsegueix deixar neta la imatge dels espanyolistes, com que no creen conflicte, no es parla d'ells en succesos, doncs no són problema. Així acabem orientant i marcant el que és bo i positiu, i el que resulta radical, molest, i dolent. I no és per casualitat.
Per això sempre que escolteu parlar de lo bonica que és València, es nomena per alguna part Espanya, perquè en definitiva la marca, l'etiqueta està valorada. Ni el Corte Inglés, uns genis del marqueting!
2 comentaris:
Seguint el tema, podeu llegir l'article de Víctor Baeta, en referència a la violència política
[Víctor Baeta i Subias, de República Valenciana -partit valencianista europeu ]
La Pedra i el vidre - octubre
La matinada del 13 d’octubre algú va llançar una pedra i va trencar un vidre de les finestres de la seu del Bloc Nacionalista Valencià. El 9 d’octubre pel matí vaig acompanyar el Bloc Jove en la processó cívica on rebíem els crits d’alguns titllant-nos de catalanistes i d’antiespanyols. En Gandia, dies abans, una altra pedra feria greument a una regidora del BLOC d’Alqueria de la Comtessa quan participava en un acte del Correllengua.
Per a un observador valencià no massa iniciat en la política, que són la immensa majoria, queda clar que aquestes agressions, aquestes i moltes altres que podríem enumerar, són conseqüència d’un conflicte. El que no tinc tan clar és que l’observador siga conscient que les agressions només tenen un sentit, sempre les pedres van cap el BLOC i altres, que són els que sempre reben.
Per a l’observador anterior, en un assimilació superficial de les informacions esporàdiques que rep, pot arribar a la conclusió que la pedra la llança un valencianista (espanyol naturalment) radicalitzat a un catalanista (no espanyol) també radicalitzat. La pedra és valencianistacatalanista (no espanyol). L’observador, que és un ciutadà pacífic, afirmarà que el conflicte i la violència no són bones, però que la raó de la seua existència és la que ell ha deduït: un conflicte entre valencianistes i catalanistes. Així, simplificant. Perquè l’observador que de normal gaudeix quan guanya la selecció de Del Bosque, esborra del conflicte la paraula ‘espanyol’. Els radicals que s’enfronten són, simplement, valencianistes i catalanistes. (espanyola) i el vidre trencat, o el cap ferit de la regidora,
Però anem a aprofundir. No siguem el normal espectador. Siguem un observador informat. La pedra, a ningú se l’escapa, la llança un nacionalista espanyol militant disfressat de valencianista. Valenciano y español, deia la samarreta d’aquell que blasmava contra la bandera despenjada -des dels balcons de la Intersindical Valenciana- per la secció valenciana del partit català -de nació catalana diuen els seus estatuts- que lidera Puigcercós. Somos españoles y valencianos, se reafirmen els activistes anticatalanistes. I com de nació només pot haver una aquesta és naturalment, per a ells, la espanyola. Llavors qui llança la pedra resta clar qui és i com el Delegat del Govern també és espanyol, pelillos a la mar…
Cal no oblidar que Martorell va pactar amb un tal Alfonso Guerra (us sona?) del PSOE, la destrossa del País Valencià, des del canvi de nom pel de "Comunidad", fins l'adopció de la senyera coronada i la denominació de la llengua com "valencià" (i no català).
Tot això NO ho vam decidir els valencians, sinó des de Madrid. Hui en dia podriem nomenar "País Valencià" a la nostra terra sense que ningú s'estranyara, com succeeix al País Basc.
Per què el PSOE va pactar amb la dreta la desfeta del nostre país? molt fàcil:
Fernando Abril vice-president de la UCD: "En Madrid no saben que después de Cataluña, donde más peligroso es el nacionalismo es en Valencia"...
Excel·lent treball mr. Burns, com sempre.
Publica un comentari a l'entrada